Descartes: Primera Meditació
En aquesta primera meditació
Descartes es planteja el dubte principal i el que comporta tot el desenvolupament posterior. Descartes va
veure que afirmar o negar totes les veritats individualment
seria una idea estúpida
i inútil. No obstant això, es va adonar que tots els coneixements que
havia adquirit al
llarg de la seva vida es basaven
en els sentits. Per això es va plantejar: puc fiar-me
dels sentits? No, ja que si he pogut comprovar
que de vegades m'han enganyat, qui em diu
que no ho fan sempre. Una altra observació que
ho porto al dubte va ser el fet
que no pogués distingir el somni de la vigília.Tot això va portar a Descartes a pensar si realment, aquest Déu que el tant vol demostrar, vol que visquem en un món d'engany i mentida. Però això no és possible, ja que Déu és bondat suprema i no seria coherent que voldria que fóssim enganyats. Així doncs, arriba a la conclusió de la possibilitat de l'existència d'un geni maligne, que mitjançant trampes ens porta a l'error.
Frases de la primera meditació:
-
Pàg. 144 à Plantejament
general del dubte: Per dur a la
pràctica aquesta intenció, no serà necessari demostrar que totes elles són
falses, sinó que, tenint en compte que la raó ja em persuadeix que no he de
donar més crèdit a les coses que no són del tot certes i indubtables que el que
no donaria a les que semblen obertament falses, em bastarà per rebutjar-les
totes el més petit motiu de dubte que hi trobi.
-
Pàg. 145 à Dubtes
d’allò que coneixem pels sentits: Alguna
vegada m’he adonat que els sentits m’enganyaven, i la prudència ens ensenya a
no fiar-nos mai del tot d’aquells que ens han enganyat una vegada.
-
Pàg. 145 à I si
estic dormint?: Em trobo aquí,
assegut a prop del foc, amb la bata posada, amb aquest paper a les mans, i
altres coses semblants. I, com podria negar que aquestes mans i aquest cos són
meus, si no és fent com fan els insensats, el cervell dels quals es troba tan pertorbat
i ofuscat pels negres vapors de la bilis que asseguren constantment que són
reis, quan en realitat són molt pobres, que vesteixen d’or i porpra, quan de
fet van tot nus o s’imaginen ser un càntir o estar fets de vidre? Tanmateix, em
cal considerar que sóc home i, per tant, que tinc costum de dormir i
representar-me en somnis les mateixes coses, i de vegades altres menys
versemblants que aquests insensats imaginen mentre estan desperts.
Tinc molt clar ara que no miro aquest paper amb ulls de son, que aquest
cap que bellugo no està gens endormiscat- Però, si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat,
mentre dormia, per il·lusions semblants.
-
Pàg. 148 à I si
hi ha un Déu decebedor? Tanmateix, fa
molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha
un Déu que ho pot tot, pel qual he estat creat i produït tal com sóc. Ara, qui
em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra
ni cel, ni cap cosa extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i
tot, jo tinc les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal
com jo ho veig?
Algú preferiria ara negar l’existència d’un Déu tan poderós abans que
creure que totes les altres coses són incertes.
-
Pàg. 149 à El “geni
maligne” Suposaré doncs que hi ha, no precisament un
Déu vertader, font sobirana de la veritat, sinó un cert “geni maligne”, tan
astut i falaç com poderós, que ha emprat tot el seu enginyi a enganyar-me.
Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes
les coses exteriors que veiem no són més que il·lusions i artèries, que ell
aprofita per sorprendre la meva credulitat.
M’aferraré
obstinadament a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no m’és possible d’arribar
a conèixer cap veritat, almenys tindré la possibilitat de suspendre el meu judici. D’aquesta manera estaré amatent a no
rebre entre les meves creences cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit
contra totes les astúcies d’aquell gran decebedor, que, poderós i mentider com pugui
ser, no podrà mai imposar-me res.
