Descartes: Primera meditació

Descartes: Primera Meditació

En aquesta primera meditació Descartes es planteja el dubte principal i el que comporta tot el desenvolupament posterior. Descartes va veure que afirmar o negar totes les veritats individualment seria una idea estúpida i inútil. No obstant això, es va adonar que tots els coneixements que havia adquirit al llarg de la seva vida es basaven en els sentits. Per això es va plantejar: puc fiar-me dels sentits? No, ja que si he pogut comprovar que de vegades m'han enganyat, qui em diu que no ho fan sempre. Una altra observació que ho porto al dubte va ser el fet que no pogués distingir el somni de la vigília.

Tot això va portar a Descartes a pensar si realment, aquest Déu que el tant vol demostrar, vol que visquem en un món d'engany i mentida. Però això no és possible, ja que Déu és bondat suprema i no seria coherent que voldria que fóssim enganyats. Així doncs, arriba a la conclusió de la possibilitat de l'existència d'un geni maligne, que mitjançant trampes ens porta a l'error.

Frases de la primera meditació:

-          Pàg. 144 à Plantejament general del dubte: Per dur a la pràctica aquesta intenció, no serà necessari demostrar que totes elles són falses, sinó que, tenint en compte que la raó ja em persuadeix que no he de donar més crèdit a les coses que no són del tot certes i indubtables que el que no donaria a les que semblen obertament falses, em bastarà per rebutjar-les totes el més petit motiu de dubte que hi trobi.

-           Pàg. 145 à Dubtes d’allò que coneixem pels sentits: Alguna vegada m’he adonat que els sentits m’enganyaven, i la prudència ens ensenya a no fiar-nos mai del tot d’aquells que ens han enganyat una vegada.

-          Pàg. 145 à I si estic dormint?: Em trobo aquí, assegut a prop del foc, amb la bata posada, amb aquest paper a les mans, i altres coses semblants. I, com podria negar que aquestes mans i aquest cos són meus, si no és fent com fan els insensats, el cervell dels quals es troba tan pertorbat i ofuscat pels negres vapors de la bilis que asseguren constantment que són reis, quan en realitat són molt pobres, que vesteixen d’or i porpra, quan de fet van tot nus o s’imaginen ser un càntir o estar fets de vidre? Tanmateix, em cal considerar que sóc home i, per tant, que tinc costum de dormir i representar-me en somnis les mateixes coses, i de vegades altres menys versemblants que aquests insensats imaginen mentre estan desperts.

Tinc molt clar ara que no miro aquest paper amb ulls de son, que aquest cap que bellugo no està gens endormiscat- Però, si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions semblants.

-          Pàg. 148 à I si hi ha un Déu decebedor? Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu que ho pot tot, pel qual he estat creat i produït tal com sóc. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni terra ni cel, ni cap cosa extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tinc les sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal com jo ho veig?

Algú preferiria ara negar l’existència d’un Déu tan poderós abans que creure que totes les altres coses són incertes.

-          Pàg. 149 à El “geni maligne”  Suposaré doncs que hi ha, no precisament un Déu vertader, font sobirana de la veritat, sinó un cert “geni maligne”, tan astut i falaç com poderós, que ha emprat tot el seu enginyi a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que il·lusions i artèries, que ell aprofita per sorprendre la meva credulitat.

M’aferraré obstinadament a aquest pensament; i si, per aquest mitjà, no m’és possible d’arribar a conèixer cap veritat, almenys tindré la possibilitat de suspendre el meu  judici. D’aquesta manera estaré amatent a no rebre entre les meves creences cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit contra totes les astúcies d’aquell gran decebedor, que, poderós i mentider com pugui ser, no podrà mai imposar-me res.